pasa el tiempo y sigues siendo necesario, tu voz calma mi espíritu, saber que existes me apacigua, mi vida era una guerra que pasaba desapercibida por tu presencia y ahora me doy cuenta de la lucha, de lo difícil que es levantarse y afrontarlo todo, absolutamente todo, ser el eje y el puntal de uno mismo y de cuanto te rodea... nadie dijo que vivir fuera fácil pero a mí me lo parecía, con tus caricias desaparecían inquietudes y malos tragos... ahora los vivo, los percibo, los atravieso, me atraviesan... y sobrevivo, respirando en una llamada, en una mirada fugaz...
Mira'm els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d'un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l'arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l'abril farà anys del desgavell,
set anys, cosits amb una agulla d'or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això sóc ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües amunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn. Miquel Marti i Pol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario