a les portes del cel

carrer amunt, a l'encontre de déu, tenia ganes de parlar amb ell i en silenci dir-li tot el que em sent, tot el neguit que em corca... necessitava recollir-me a un dels tants bancs ben enfront de l'altar, suposava que no hi trobaria ningú, no eren hores d anar a veure'l... però quan la costa s 'ha acabat, les portes tancades han mort les meves esperances de comunicació amb el déu dels cristians... m'he segut a unes escales properes, he deixat l'ordinador, la bossa i el mòbil a sobre, he entrecreuat les mans, baixat els ulls, respirat i escoltat el silenci. de vegades fins i tot l'impossible es fa vident, encara que no sigui més que per un instant. necessitava tant anar al temple i trobar pau... he tornat a casa una mica decebuda però també m´ha anat bé pujar, travessar la plaça dels indigents, entrar al pati i enfrontar-me a la inaccessibiltat...